Personal

PENSAR EN GRAN

La identitat d’un territori pot ser expressada de forma individualitzada o col·lectiva i, malgrat que ja fa molts anys que es parla del Camp de Tarragona (les Comarques Tarragonines segons alguns) com la segona àrea metropolitana de Catalunya, també és cert que no deixem de fer-ho amb la boca petita. Els complexes d’inferioritat o la desconfiança que pot haver sembrat anys d’estèrils batalles de campanar no poden amagar les necessitats d’un territori que, tot i les seves potencialitats, segueix essent un dels més castigats d’aquesta inacabable crisis.

Des de la proximitat, els ajuntaments són l’administració que millor detecta i pot atendre les necessitats de la seva gent. I prova d’això és que durant tots aquests anys, tot i no sempre tenir les competències, des de l’àmbit municipal s’han procurat solucions per aquelles persones amb problemes específics ja sigui d’habitatge, pobresa energètica o menjadors socials. I això sense oblidar que els ajuntaments representen el graó més dèbil de l’administració, els parents pobres,  i aquell que de forma més dura s’ha hagut d’ajustar al nou context actual. Això fa que massa sovint aquest ajuntaments ni tan sols puguin aixecar el cap i veure els problemes i solucions que altres municipis veïns, amb els mateixos maldecaps, afronten també de manera individual.

Mancomunar esforços és una de les grans assignatures pendents d’aquest territori on hi viuen més de 456.000 habitants. Però també ho és dotar-nos de les eines de planificació i desenvolupament que han de definir el futur de les nostres comarques. El Pla Director Urbanístic va ser un molt bon intent. Una eina que definia aspectes de planificació estratègica per a 22 municipis com són l’urbanisme i les infraestructures. I dic que va ser, perquè aquest pla després de molts mesos i fins i tot m’atreviria a dir anys de treball va quedar en un calaix sense arribar a desplegar-se mai.

Aquest era el full de ruta del nostre territori. Un document que dibuixava i vertebrava les infraestructures, els espais lliures i els equipaments. I una eina, al cap i a la fi, que havia de portar-nos a treballar de forma conjunta per dotar-nos dels serveis de transport i mobilitat necessaris d’aquest gairebé mig milió de persones que hi vivim. I amb què ens trobem? Que algunes de les línies s’han anat desenvolupant i que altres han variat, fruit de la improvisació. Ara mateix tenim un servei de rodalies que té molts menys viatgers dels que podria perquè  no és l’òptim d’acord amb les necessitats, un CRT que si finalment s’acaba desenvolupant no sabem com encaixarà amb les infraestructures vigents i un galimaties en matèria ferroviària que fa que portem més de dos anys parats i sense saber si finalment hi haurà tercer fil, línia Reus-Roda o res.

Però planificar també és definir un pla d’usos per l’aeroport de Reus, que cada any perd viatgers, i actuar en àmbits que van més allà més enllà d’un municipi per tal que la nostra industria tingui un àmbit favorable, i no es vegi amb les incerteses de competitivitat que estan començant a aflorar. Vol dir tenir una visió conjunta, i plantejar-nos què fem per tirar endavant aspectes com un servei mancomunat de taxi o com podem resoldre d’una vegada per totes els problemes d’aparcament a l’estació de l’AVE que, ja sigui perquè des dels petits municipis no es té suficient força o perquè el problema és a casa dels altres, és un dels clars exemples d’allò que podríem ser i no som.

La realitat metropolitana de les Comarques de Tarragona és inqüestionable, que no ens faci por donar… Click Para Twittear